L’estimulant debut de Dan Gilroy rere la càmera té el nervi del depredador just en el moment previ a la queixalada. Aquella pausa eterna que, en realitat, han estat uns pocs nanosegons d’adrenalina continguda, de desig insaciable, de fam i de ganes d’aconseguir-ho. Amb un resultat més que notable, Gilroy aprofita un Jake Gyllenhaal que es creu el paper i que el sua, creant un personatge memorable, per brut, per neci i per temible, amb uns diàlegs imprevisibles que sonen a amenaça constant. En una barreja sòrdida que retrata la nit com ho feia Drive (sense l’estilisme, però fent servir la seva ànima devastadora), la manca d’escrúpols de Lou Bloom mostra la brossa d’una societat que viu d’alimentar carronyaires en pro d’una audiència que creuen tenir i necessitar, en un thriller que agafa els mecanismes del cinema de gènere i que fa gaudir (entengui’s: repulsar) amb la certesa del reality, del pur espectacle morbós en què hem convertit el nostre entreteniment i, encara pitjor, la nostra informació. Gilroy combina notablement tot allò que podria sortir de les carreteres hipnòtiques de Mullholand Drive per afegir més llenya al foc del morbo televisiu, tan ben retratat per Sidney Lumet a Network. Aquí, però, no és el suïcidi d’un home en directe. A Nightcrawler ets tu, en primer pla, passejant-te com una hiena impertèrrita pels suburbis, devorant a qui calgui per aconseguir vendre un reportatge per 100 dòlars.