Després de set discos editats, David Carabén torna per mostrar les noves cançons a un públic fidel i entusiasta, disposat a sacsejar emocions i idees. Amb L’ànsia que cura (2014), Mishima segueix amb la seva brillant –i mesurada– evolució musical, i continua poetitzant sobre les confrontacions que són pròpies en tota manifestació artística i col·lectiva. El disc comença, precisament, amb La brisa, una peça que recorda el pols vibrant entre desig i prohibició de Qui n’ha begut. “En certa manera, el mètode és el mateix, igual que a Tot torna a començar”. Explica que aquest arriba quan tens clar què vols definir o escriure i això encara no té nom. “Saps que existeix, que és una força, una realitat que condiciona la vida, que ho trobes en experiències molt diferents”. A Qui n’ha begut, es tracta de la relació entre el que desitges perquè et fa feliç, però que també t’esclavitza. Una força poderosa que és en el vi, en la música, en l’amor, també en la droga. “Però, quin nom li posem?”.
Link: David Carabén: «Si tingués les coses clares, no faria cançons»