El temps és cruel, però encara ho és més que passi en va. En aquesta cursa (de ben segur malintencionada) per veure qui ha envellit més (i més malament) podríem pensar en dos còmics pretèrits que es recreen en el patetisme de no saber-se vius; o podríem pensar en el talent dels Farrelly, refrescant fa dues dècades, insuls i en estat de putrefacció ara mateix.
O podríem fer llista dels acudits bons de Dumb and Dumber To (que n’hi ha, increïblement), però que són enterrats per una ingent sobredosi grotesca de voler ser transgressor (ergo divertit) sense haver paït el propi efecte dels anys en tu mateix, en una obra que (per desgràcia) ja és a l’altre barri, i en una manera ridícula de ser tot allò que no és la diversió.