La fita que va suposar [REC] ja és icònica. Pel moment, perles ganes, pel nas i per la passió. Desacomplexada en la seva transparència, assegurava diversió, entreteniment i terror gràcies a una manera de veure i d’explicar que ha sonat fresca i lluent. [REC]2 en continuava l’esperit i es recreava en una irònica autoreferència. [REC]3: Génesis feia un gir encara més intencionat cap a l’autoparòdia i es feia sagaç en els bassals del gore de sèrie Z, oferint mostres que la història podia no esgotar-se, sempre que hi hagués el talent de dos apassionats i, sobretot, les ganes de seguir acaronant els fans. I d’això va aquesta [REC]4, de ganes. L’espurna, qui ho havia de dir, s’esfuma amb un apocalipsi sense nervi autèntic i aturat per les costures d’un guió sense pes, per uns diàlegs tebis i per la constatació de la fi: ara sí, s’ha acabat. Ho fa perquè els autors se n’han cansat. Que ningú ens tregui, però, el viatge d’anada i tornada, la felicitat de la humilitat poderosa, el talent demostrat, la fita. I també una iconografia pròpia, un llenguatge i un univers. Gaudiu-lo pensant que és la fi, i tot serà molt més passador.