“Sou velles glòries que aneu de paios durs”, com si les arrugues no es poguessin dissimular. El que no es pot dissimular és la manera de passar-s’ho bé –Harrison Ford inclòs– i l’encert d’haver recuperat el sense-sentit total de les pel·lícules més infames de l’era Stallone-Schwarzenegger per ser capaços de reivindicar una dècada d’herois anabolitzats, d’entreteniment pur, d’assassins a sou sense miraments i de superar, de rècord en rècord, el nombre de morts en pantalla. “Allò sí que era cine”, diran alguns nostàlgics.
D’altres –també nostàlgics, però del cine “de veritat”–, sabran que allò –el que seria això, aquesta saga de músculs deteriorats i fina autoparòdia– és aquell estat al qual arriben les velles glòries quan tenen un cert mínim d’intel·ligència, quan són capaces de reivindicar el seu passat artístic amb dignitat i establint un subtext capaç de ser entès per tothom sense semblar ridícul. Temps passats van ser molt divertits, i per això sembla que fossin millors. No deixeu de riure, guardians de l’old-fashioned school.