Del 1988 a l’esclat d’un univers volgudament generacional. Així és el viatge lleuger i hiperespacial que ens permet fer Guardians of the Galaxy, ple de tics que recreen el cartró-pedra de Flash Gordon i el seu pulp-interruptus, que reivindiquen sense complexos l’space opera i que asseguren, sense dubte, que és el moment d’aquella generació que va créixer sabent que Star Wars era possible, i que va educar els ulls amb un paquet d’aventures on també hi havia humor, farcit de bons secundaris furta-plans, i amb un bon arsenal de rèpliques, tan ràpides com mortals i cíniques.
L’arc espacial (dels vuitanta a la galàxia sencera) no pot ser més encertat, gràcies a aquesta petita meravella pop, icònica, colorista i musicalment nostàlgica que ens interpel·la de manera entusiasta, demostrant que s’ha esforçat per buscar un lloc propi entre herois tronats i autosuficients. I sonar fresc en temps de mites bulliciosos és un mèrit que torna a apuntar-se Marvel Studios. Qui, si no?