La vacuïtat barroera de les Tortugues Ninja

Ni tan sols Pablo Helman pot salvar l’atrocitat que és Teenage Mutant Ninja Turtles (2014), ni com a supervisor de VFX ni com a director de la segona unitat d’algunes escenes. Tot és mega-espectacular i mega-caòtic, però tot té una vacuïtat barroera, fruit d’una manera d’entendre molt malament el cinema d’acció, justament perquè l’acció per si sola no ofereix cap sentit al fet de sentir el batec d’una història. No ho aconsegueix aquesta reversió de les tortugues mutants més famoses (dirigides per Jonathan Liebesman, a les ordres de l’star producer Michael Bay), que volen redimir-se a través d’una moralina que vampiritza l’un per tots i tots per un d’Alexandre Dumas, convertit en un eslògan de propaganda pseudo-Disney. Potser amb certa dignitat l’original de 1991, però ni la risible seqüela, ni aquest tros de carn anabolitzada plena d’acudits escatològics, fan justícia a un còmic que només conserva la gràcia en la imaginació del cartoon.