Under the Skin Scarlett Johansson

Scarlett Johansson, entre el fracàs i el culte

Under the Skin (Jonathan Glazer, 2014) està condemnada al fracàs de la mateixa manera que està condemnada a ser una pel·lícula de culte. Fracassarà gràcies a la imparable pirotècnia publicitària que ha provocat l’escena amb el comentat nu integral d’Scarlett Johansson. Fracassarà perquè aquest nu és allò que vol explicar-nos el cos d’una outsider. I també decebrà molts espectadors que no voldran saber que això és una de les claus de la pel·lícula: observar i pair la imperfecció, tal com ho són les coses més increïblement belles. Però Under the skin també serà una gran pel·lícula de culte, perquè Jonathan Glazer juga a unir les inquietuds que construeixen l’essència de dos mons que es desconeixen, i perquè ressegueix amb la càmera allò que acaba fent de l’absència de diàleg un encert dignificador. És el terror de la senzillesa, témer l’asceticisme, la ferida del risc de voler canviar la mirada.  

Glazer sap perfectament amb quina matèria treballa, i no és res nou. En tot cas, l’encert autoral prové de saber-nos explicar que la por més terrorífica és aquella que ens interpel·la des de l’absència d’humanitat. Com si el Robert Mitchum de The night of the hunter (Charles Laughton, 1955) fos ros i sexy, fent que la primera part de la pel·lícula aconsegueixi que la “caçadora” Scarlett Johansson –pur sotrac emocional, mirada gèlida– sigui funcionarial, una obrera de la mort en el seu apogeu laboral. I caçar és fred: una maniobra totalment desapassionada. De l’abstracció a la concreció del buit, en espais limítrofs amb el no-res, amb placentes de negror infinita que atrapen i fan esclatar cossos. La progressió de la caçadora que cerca la presa és imperceptible, però definitiva. I la segona part ja mostra allò que esperàvem, el trànsit de l’assassina rutinària i desaprensiva a una inquietud per la pell que habita, per la humanitat que la volta i on s’ha fet forta, a base de paranys.  

L’escena clau de la pel·lícula és tota una troballa d’aquest tipus de cinema que planteja el director: la cacera “interruptus” que té de protagonista el noi amb neurofibromatosi, l’incrèdul amant que sap que la vida no li pot guardar una carta com aquella. De cop, la caçadora entra en la voluntat de sentir-se humana a través del més ecumènic de tots els sentiments: la pietat. De la compassió de deixar el monstruós noi-elefant (de ressons lynchians) a voler sentir allò que senten les preses. I enamorar-se, i acabar sent una víctima més. Ultratjada, amb el dolor que crema sota la pell.

El trànsit és epifànic, amb l’urpa posada al magma cinèfil d’on beu Glazer, des de l’estètica bruta del realisme britànic, passant per la boira redemptora –més d’al·legoria antonioniana que de psico-terror stephenkingnià–, per l’absència de diàleg i per l’estranyament hipnòtic de Paris, Texas (Wim Wenders, 1984). I fent que emergeixi aquesta gran Scarlett Johansson com el cavaller solitari i quixotesc que havia de ser. Com si Under the skin fos una road movie sense cap més escapatòria que l’ofec on l’abstracte és la meravella del cinema.  

UNDER THE SKIN
Jonathan Glazer, 2014

Article publicat a Nació Digital