Estructurada a partir de píndoles “pop”, Amirpour va construint la història a mida que les cançons van definint els personatges i les emocions (amb el clímax de la sublim escena on sona Death de White Lies). Tot plegat fa que A girl walks alone at home demostri que Jim Jarmusch tenia raó, que els vampirs són molt, molt “cool” i que la recerca de sang pot ser una cosa sofisticada, estilitzada i molt elegant, tal com ja es veia a Only lovers left alive (2013), un relat ple de dràcules de gust refinat, irresistiblement estetes, amb neguits vitals i filantròpics, amb aires d’una intel·lectualitat que remou l’ànima dels bons samaritans de l’art. Res a veure amb aquelles malifetes que perpetrava Béla Lugosi en la penombra d’un decorat expressionista, ni amb les ràfegues de baix cost que acostumava a interpretar Christopher Lee.