Distanciat de la bogeria desaforada (i tan addictiva) de bona part del seu repertori, no és pas casual que Miike faci que els fets paranormals es precipitin just després d’una trucada al mòbil no contestada. Més enllà de la meta-referència al propi univers amb aquest ham provinent de Llamada perdida (One missed call, 2003), el truc és simptomàtic del trànsit que s’estableix entre dos mons i que prové, precisament, d’una desatenció. A partir d’aquest moment, el paisatge narratiu de la pel·lícula es fa difús, cada vegada més dens i abstracte, sense deixar de perdre una teatralitat que, lluny de semblar impostada, afegeix més força i versemblança a una història que necessita l’escenografia per demostrar una distància insalvable entre mons que s’entrellacen. Link: La mort és pur teatre