Burying the ex, la darrera creació de Joe Dante, ha protagonitzat aquest dissabte la cloenda del Festival de Sitges, enmig d’una gran expectació. Potser justament per això, aquesta comèdia de zombis ha deixat un regust agredolç entre bona part dels seguidors que volien reviure la meravella del cinema dels 80, un cinema que va permetre somiar tota una generació i que, tres dècades després, segueix al mateix lloc, almenys en les mans de Dante. Si Burying the ex sona antiga i poc atrevida és perquè repeteix encerts i errors, perquè segueix fent picades d’ullet (amb gràcia més aviat dispersa) i perquè insisteix en una manera de fer. Algú dirà que és vintage, però no ho és perquè estigui fent una relectura del passat, sinó perquè sembla com si el director no hagués avançat ni una sola passa des d’aquell lloc de confort. (més)