La mesura humana de Siper-man

The amazing Siper-man 2: Rise of Electro (Marc Webb, 2014), la segona part de la nova trilogia d’Spiderman demostra que Marc Webb va ser una gran elecció per refundar-la. Primer, perquè aquesta entrega supera amb escreix el pols dramàtic (i també el nivell d’acció trepidant i ben planificada) de la primera. Segon, perquè ho fa a través d’una irrenunciable devoció per no trair-se a si mateix: el mateix director que va fer saber portar al gran públic una contagiosa (i empàtica) història d’amor íntim, sagaç i infeliç com era (500) Days of Summer (2009). Tercer, perquè no deixa de ser una bona pel·lícula del catàleg Marvel, amb el segell inconfusible de la companyia (és a dir: acció, aventura, diversió i devoció pels seus propis fans). I quart, perquè malgrat ser-ho, aconsegueix formular una història d’amor d’embalatge costumista a través d’uns Peter Parker i Gwen Stacy (Andrew Garfield i Emma Stone) que desprenen més electricitat que tots els efectes especials que fan dolent, dolentíssim el més vil de la funció (l’Electro que interpreta Jaime Foxx i que en els minuts inicials recorda tant el Gus Gorman que interpretà Richard Pryor a Superman 3). Perquè la grandesa de Marvel rau en la contagiosa confiança que diposita en bons directors que tenen coses a explicar sobre l’heroïcitat que viu en qualsevol de les persones humanes que cada dia anem a treballar.