Si Sunshine on Leith fos signada per Woody Allen (com qui diu), segurament ara parlaríem de maniobra propagandística subvencionada pel govern pro-secessionista d’Escòcia. O, encara pitjor, de postal simplista i edulcorada que aprofita el ganxo de les (abundoses) bondats d’Edimburg per fer-se digerible. Possiblement, ho diríem amb certa part de raó. Però, malgrat que l’epidermis del subjecte és alguna cosa semblant a això, l’estona que Sunshine on Leith (Dexter Fletcher, 2013) ens retorna en forma de plaer fa que tot sigui només paraules d’un xivarri de rondinaires irredempts. Perquè aquest musical amb Edimburg com a escenari no és només una postal: és un homenatge als musicals d’aroma clàssica (on la història es feia a partir de traces lleugeres que servien per subjectar la teca, c’est-à-dir bones cançons); és la grandesa soterrada de les petites joies pop de The Proclaimers; és la descoberta d’un racó de món on pensen, estimen i lluiten de manera pròpia; és una manera de ser agradable i proper; és l’amor cru i creïble de Peter Mullan i Jane Horrocks; és la fugida del monopoli dels accents de la indústria; és el somriure de gaudir del vell regust del cinema que no té pretensions més enllà del simple fet d’evadir, cercar, mostrar i fer imaginar que (encara) som capaços de creure’ns les interioritats d’altres vides, per molt llunyanes que siguin, per molt simplistes i edulcorades que semblin.Sunshine on Leith | Escòcia es belluga
Si Sunshine on Leith fos signada per Woody Allen (com qui diu), segurament ara parlaríem de maniobra propagandística subvencionada pel govern pro-secessionista d’Escòcia. O, encara pitjor, de postal simplista i edulcorada que aprofita el ganxo de les (abundoses) bondats d’Edimburg per fer-se digerible. Possiblement, ho diríem amb certa part de raó. Però, malgrat que l’epidermis del subjecte és alguna cosa semblant a això, l’estona que Sunshine on Leith (Dexter Fletcher, 2013) ens retorna en forma de plaer fa que tot sigui només paraules d’un xivarri de rondinaires irredempts. Perquè aquest musical amb Edimburg com a escenari no és només una postal: és un homenatge als musicals d’aroma clàssica (on la història es feia a partir de traces lleugeres que servien per subjectar la teca, c’est-à-dir bones cançons); és la grandesa soterrada de les petites joies pop de The Proclaimers; és la descoberta d’un racó de món on pensen, estimen i lluiten de manera pròpia; és una manera de ser agradable i proper; és l’amor cru i creïble de Peter Mullan i Jane Horrocks; és la fugida del monopoli dels accents de la indústria; és el somriure de gaudir del vell regust del cinema que no té pretensions més enllà del simple fet d’evadir, cercar, mostrar i fer imaginar que (encara) som capaços de creure’ns les interioritats d’altres vides, per molt llunyanes que siguin, per molt simplistes i edulcorades que semblin.