L’any 1954, La finestra indiscreta de Hitchkock (Rear Window) mostrava el terror d’observar i preveure, amb l’espectador com a voyeur que jugava a ser conscient de la inconsciència i del fet de mirar com a esport (i vici), amb el risc de saber massa coses. Seixanta anys després, Open Windows (Nacho Vigalondo, 2014) revisita l’essència d’aquella història arquetípica, però amb els ulls clavats als dies que corren, tan digitalitzats, absolutament frenètics en la virtualitat i amb la certesa de saber que ja no existeix allò que un dia en vam dir “intimitat”. I, ara, l’objecte és molt més terrorífic, perquè tot l’univers és a dins l’escriptori d’un ordinador, un únic escenari on no paren d’obrir-se finestres que allargassen el relat i que n’afegeixen matisos, exigències i girs. Vigalondo juga a ser una astuta Xahrazad i presenta una meta-narrativitat (tan ancestral i tan posada al dia) on sempre hi ha alguna cosa que fa avançar cap a noves pantalles. Amb el vestit de Les mil i una nits, i bevent el beuratge del cànon immortal de la tradició del relat de relats i de la narració que opta per fer-se gran dins d’una espiral gairebé infinita, Vigalondo exhibeix una gran voluntat lúdica (i crítica) d’obrir, d’espiar i d’abocar-nos a més i més finestres.
En aquest sentit, l’estilet més eficaç del director és l’arquitectura, de la mateixa manera que passava a Los Cronocrímenes o a Extraterrestre: finestres, passadissos, portes, ponts que entrellacen diàlegs, mons, línies d’acció i noves troballes. Sagaçment, convertit ja en un autor de manufacturació precisa, Vigalondo torna a demostrar, potser ara més que mai, que l’enginyeria és allò que el fa gran i totalment interessant, expliqui el que expliqui, conti el que conti. Superada ja l’astúcia d’aquella Xahrazad que batega en el límit de la consciència autoral, el director no és només un narrador que allarga de manera miraculosa el temps: és el ventríloc que fa parlar els personatges per tal de dibuixar mapes, perquè les seves pel·lícules són això: mapes, traces de línies que porten a algun lloc (encara que sigui una trampa, encara que sigui un joiós equívoc). Mapes que són pensats des d’una saviesa fílmica superdotada que es veu en els detalls i en l’orfebreria que va pixelant-se en una multiplicitat de pantalles de complexitat visual, sense abandonar el punt de partida que qüestiona (fins al final) allò en què ens hem convertit i que RearWindow no podia explicar.
I la idea que tot ho fa moure ja no s’abandona fins a la fi, tot i que la segona part d’Open windows es decanta per una acció sobredimensionada que culmina amb una resolució excessivament atropellada. Amb tot, res no pot evitar pensar en el batec proper de Black mirror (el decorat, les inquietuds, la proposta), i res no pot evitar que sobresurti, de nou, l’efectiva senzillesa de la mà d’un director que sap perfectament què fa. A la fi, el “com” importa molt més que un “què” que s’ensorra en l’allau de tècnica perfecta, de narrativa brillant, d’impressió visual i de trama excel·lent. Perquè, al capdavall, potser tampoc deu ser tan important que passin coses, oi?