Una simple trucada pot fer remoure els fonaments d’una vida que semblava granítica i inamovible. Aquest sotrac és Locke (Steven Knight, 2013): amb un sol actor, una sola localització i una direcció minuciosament temperada; i amb la màxima reducció possible de recursos, centrant-se en el trajecte que va de la solidesa d’una vida assentada a cops de formigó, a la incertesa de perdre-ho tot en un minut. La decisió d’Steven Knight és, en aquest sentit, la millor possible. Perquè la història foragita els ornaments innecessaris i es centra en la força d’una escapatòria, d’una ronda nocturna que es fa gran en el rostre de Tom Hardy, que fa participar molts altres personatges i localitzacions sense haver-los de mostrar, que posa a l’abast dels espectadors el puzzle d’una vida ordinària que es veu dinamitada de manera inesperada. Il·luminat només pels fanals nocturns de la carretera, Locke traça un camí de redempció que es va fent sense el·lipsis ni trucs. I construeix l’única opció possible: voler fer bé les coses i prendre, encara que tot ho desaconselli, la decisió correcta.