Inevitablement emparentada amb el Source Code (2011) de Duncan Jones –i, malgrat tot, molt menys apassionant i interessant–, Doug Liman sap aprofitar l’ham de la segona oportunitat per fer a Edge of Tomorrow (Doug Liman, 2014) un bucle infinit de provatures, explosions, reintents i girs inexplicablement inesperats. Edge of Tomorrow demostra, també, que Liman no va oblidar-se de la fórmula que feia apetible The Bourne Identity (2002), on ens va ensenyar que sabia dotar de l’acció justa una pel·lícula que és, justament, només, una pel·lícula d’acció. I, si bé resulta cada vegada més inverosímil creure’s Tom Cruise en el paper d’home transcendent a-prova-de-bomba, no es pot negar que, almenys, aquí no molesta. I, si bé resulta incomprensible que un talent com el d’Emily Blunt quedi ofegat per l’ortopèdia musculada i el desassossec del bisturí, la cosa aconsegueix no semblar una broma. Humor, la poca pretensió i un objecte d’inspiració notable –el manga de Hiroshi Sakurazaka–, fan que l’engendre pneumàtic que uneix el dia de la marmota amb la Guerra dels Móns sigui consistent, divertit i mínimament intel·ligent per ser totalment intranscendent.