Tot i que no és un documental, A simple life (Tao jie) (Ann Hui, 2011) n’agafa les costures de l’autenticitat, de l’aproximació verista als personatges i de a voluntat de posicionament autoral, a mig camí de l’humor i del retrat social que sacseja. “Cal cuidar el llegat humà dels grans”, sentim mentre la realitat avança amb tota la normalitat. A través d’una càmera que sap retratar la soledat existent entre éssers propers i també el dol per la vida que s’esfuma, la “vida senzilla” és un esquitx en cru que ens convida a entendre les baules i engranatges que hi ha entre dues persones que es coneixen perfectament, però que mai no han posat en valor el fet d’estimar-se. Ann Hui relata els darrers dies d’Ah Tao, una criada que ha passat tota la vida al càrrec de la família d’en Roger, i descriu la relació que es crea entre ells quan ella pateix un atac de feridura que l’obliga a ser ingressada en una residència. Les escletxes de la història travessen un ampli ventall de llocs que són afectuosament propers, coneguts i aspres. Emotius com la veritat que no vol vestits luxosos que en distreguin l’essència, perquè Ann Hui dirigeix aquesta petit tall de vida amb una sensibilitat exquisida. I posa de relleu el valor d’allò que hauria d’haver en totes les grans pel·lícules: una part de nosaltres.