El mèrit d’una bona traducció rau en la capacitat d’ampliar tot els ressons de la veu original. En la destresa de fer-la viure en un altre idioma com si aquest fos el seu autèntic bressol. En la passió incondicional de reviscolar mots, paraules, revolucions, sentits i emocions. En la voluntat de colpejar amb la mateixa força que algú havia volgut colpejar. I tot això és magnificat i vigoritzat a la majestuosa traducció que Jaume C. Pons Alorda ha fet del gran clàssic de Walt Whitman, Fulles d’herba (Edicions de 1984). Una obra fonamental de la literatura nordamericana, i ara també de la catalana.
Més de quatre anys de feina han fet possible que Pons Alorda –poeta, novel·lista, narrador i traductor– fes realitat el somni de tenir, per fi, la gran obra de Whitman íntegrament traduïda a la nostra llengua. Per primera vegada a la història i omplint un buit que feia la traducció gairebé obligada. I l’esforç, amb una tercera edició ja en marxa, ha tingut un resultat que supera tot allò imaginable, tal com es va poder veure aquest dissabte a la Garriga, en la presentació del llibre. Entre el públic, gent que riu i gent que plora. Silenci, comunió i desig, tot un gran mèrit d’una traducció apassionada i estremidora. I mèrit, també, d’un traductor que s’estima l’obra i que la propaga per tot arreu deixant-s’hi l’ànima.
Quin luxe poder ser-hi i poder palpar els mots que Whitman va trigar 37 anys a completar. Quina emoció sentir aquests versos en el català d’en Jaume Pons Alorda, i de saber que el recital passarà a la història de petits miracles que durant deu anys han anat passant a la Primavera Poètica. El cicle s’acaba, però la poesia continua, com també continua la veu de Whitman, que ressona i s’amplifica en els cants que ens deixen, encara, sense alè. Perquè Whitman és ben viu i en aquest petit racó de món ho és gràcies al talent de Jaume C. Pons Alorda. Possiblement, qui millor ha sabut dialogar amb l’èpica d’un poeta eufòricament immortal.