El punt de partida de The grand Budapest Hotel (Wes Anderson, 2014) són alguns apunts escrits per Stefan Zweig, que Wes Anderson passa pel seu sedàs retro-colorista i d’asèpsia infantiloide (que no en té res, d’infantil) per tornar-nos a impressionar amb un imaginatiu relat que captiva, que emociona i que no deixa de ser preciós des del primer a l’últim minut. Construït com si es tractés d’una casa de nines de porcellana, amb capes i capes de roba de cotó, Anderson fa lliscar la història a través de batzegades i de capítols que es recreen en la caricatura i que segueixen reviscolant el segell de faula icònica i meravellosa que ja era Moonrise Kingdom. A Gran Hotel Budapest, la subtilesa de cada gir fa que el vertigen sigui una delícia amable, que el plaer sigui viure la història com una experiència completa, profunda i lleugera com són totes les sofisticacions i totes les farses que ens fascinen. I la criatura és tot un catàleg d’allò que fa que Wes Anderson sigui un dels cineastes més fascinants de l’actualitat, amb la vida convertida en un món exuberant i excèntric que funciona, només, en el credo d’un relat ple de zooms ràpids i juganers, de muntatge frenètic, d’aspecte de teatre de titelles, de to refrescant i de ganes de viure com vivíem quan encara no érem grans.