A cremadent: Paolo Sorrentino ens ho ofereix tot. Tota la bellesa possible en la immensitat d’un món tan bell que fa mal. Roma és l’univers i tot pot ser tan majestuós com grotesc. Sense escatimar cap estímul visual, sensible i excessiva, La grande bellezza (2013) és una recerca arqueològica que camina entre la runa mentre sona un adagio de Mendelssohn, un cor de Górecki o un rèquiem de Preisner, o mentre la discoteca bull amb Raffaella Carrà i un bombo a negres.
Roma és un personatge tan gran com ho és Jep Gambardella (fascinant Toni Servillo), la icona de tot allò que viu en el desig d’apamar la vida. És la seducció irresistible, l’esplendor d’una ciutat única, i d’una manera de viure. És un truc, el no-res de l’èxit i és l’aventura –deliciosa, adrenalínica i amarga– de crear, d’escriure, de ser part d’una gran coreografia.
De patir i de pensar, de voler-se etern i de veure morir les coses en una fatalitat còsmica. Una eternitat que gravita en mars de l’amor vertader, en sopars buits, en les novel·les que encara no hem pogut escriure. En l’odissea d’una divina comèdia mundana. Així és la gran bellesa: aquella immensitat que paralitza i que ens empeny a no voler deixar de ser part de la més increïble vulgaritat.