Alabama Monroe (Felix Van Groeningen, 2014) és una partitura que esgarrapa i que no deixa opció a l’esperança. Trencadora, arrauxada, a cop de geni i imprecisa com és el blue grass i com és l’emoció de les notes del banjo on s’abraona Didier, com els tatuatges mutables d’Elise o com els greus d’un cor que va fent passes cap a la desintegració. Alabama Monroe és un cercle que es descomposa, un testament visual i episòdic que parla de la desaparició –literal– de l’amor etern. De com som immortals i passem a ser desgraciats en un no-res. Tal com és la vida, vanitosa i capriciosa, sorprenent, increïble i cruel. Narrada a través d’escenes retallades que sempre avancen allò que ha d’esdevenir, la quarta pel·lícula de Felix Van Groeningen fonamenta el seu poder subjugador en un muntatge que esdevé pedra filosofal i que ajuda a oblidar la manca de subtilesa i algunes desafinades de subtext pel que fa la crisi de fe, el fanatisme o l’existencialisme. Amb tot, la commoció és extrema. I, en aquest èxtasi de dolor, cal no deixar de subratllar dues coses. Una, la magnífica banda sonora que aconsegueix dotar de la necessària distància un drama familiar que ens colpeja pel boc gros. L’altra, el magnètic trio protagonista: Elise, Didier i Maybelle. I Alabama i Monroe. I l’eternitat que desapareix.