De nou amb Liam Neeson al capdavant, Non-Stop (Jaume Collet-Serra, 2014) torna a ser una nova mostra d’allò que Jaume Collet-Serra sap i vol fer, que és dirigir pel·lícules amb l’ofici, la genètica i la destresa dels manaments dels grans estudis de Hollywood. Malgrat que la història sigui absolutament previsible i que tota la inquietud inicial es vagi perdent de manera misteriosa, i malgrat que tot faci baixada i que sigui lluny de la més mínima credibilitat exigible, el director català sap no acabar de perdre el sentit: ritme, agilitat, brusquedat en els girs, alguna espurna de comicitat quan tot sembla caure just en el forat de l’autodestrucció i una visió de conjunt que dissimula les abismals mancances de guió i d’imaginació. I és això, simplement, en l’estat més primitiu possible: fer una pel·lícula d’acció sense més pretensió que oferir allò que el director vol i sap fer. I, entre les fites, un repartiment que, si no fos pel que és, seria carn a la graella abrasada de l’Oscar.