A mig camí del blockbuster autoral i de la pretenció naïf més insuportable, Noah (Darren Aronofsky, 2014) és una asèptica vivificació New Age que busca el seu lloc entre el misticisme i l’ecologisme bonifaci. Falsament transcendent, Aronosfsky s’oblida del manual de bones pràctiques (i d’una reviscolant personalitat autoral) que va exhibir a The wrestler (2008) o Requiem for a dream (2000). També oblida que sap arribar al gran públic sense deixar de furgar en les seves obsessions i en el seu propi llenguatge, com a Black Swan (2010). O que pot fer una pel·lícula digníssima des del mateix punt de partida tronat que té aquesta recreació del mite de Noé i la seva enroma Arca “de la salvació”, tal com va demostrar en una reivindicable –i incompresa– The Fountain (2006). Lluny de recuperar el bon pols i de mantenir encesa la flama d’una narrativa singularíssima, Aronofsky només perviu, a comptagotes, en un to industrial i fred, en les marques d’una banda sonora més mediocre que mai, en la intenció visual que mostra un temps sincopat i imaginatiu o en l’habilitat per combinar vídeo, fotografia i cinema (punt per la solvent escena de la Creació). El consol del despropòsit d’aquest (gairebé) naufragi és pensar que tothom té dret a una segona oportunitat, inclòs un talent com el de Darren Aronofsky.