Nels Cline i la BB&C: explosió de so

Des de la primera cançó, el continu de sons –sense pausa, sense pràcticament silenci– va apoderar-se de l’oïda i va crear sorpresa als ulls, veient els impossibles moviments rítmics de Jim Black a la bateria, amb els ulls fora de les òrbites, amb posat de boig futurista de sèrie B; al saxo, Tim Berne seguia més o menys amb posat estoic, i era l’únic que mantenia els peus a terra, clavats, com unes notes d’increïble precisió i preparada desharmonia amb la guitarra; allà, a la dreta, Nels Cline movent-se amb natura d’anguila, remenant, trastejant cables, botons, peces i sons, i demostrant perquè és considerat un dels millors guitarristes de l’actualitat. El continuum del cicle del concert, d’aquesta gran simfonia conceptual, et fa pensar en moltes, moltes etiquetes. Però la música de BB&C és tan gran que no se’n podria trobar una, una de sola, que definís amb precisió i justícia allò que has vist i sentit. Sorollisme post-tecnològic, avantguarda d’espasme, noise-jazz hipnòtic i un llarg etcètera imprecís. Tot per acabar definint-ho com un recital de música autènticament “clàssica”, de debò, de petjada i de recorregut. Un luxe que reafirma la gran tasca que fa anys que fa, i molt bé, el Festival de Jazz de Granollers. (crònica completa).

Link: Nels Cline i la BB&C: Explosió de so