La magnitud de la tragèdia íntima

L’ull, la presa i el dit que prem el gallet. Un acte de caça, com el fet de resseguir la fe i d’encomanar-se a Déu. Com el fet de saber-se viu i d’aprendre a fer mal amb la solemnitat reparadora del ‘Parenostre’, que aconsegueix deslliurar-nos de la culpa. Amb la magistral Incendies, brutal adaptació de l’obra teatral homònima de Wadji Mouawad, Denis Villeneuve va aconseguir l’ofec a través d’una pregunta que deixa sense alè. A Prisoners (2013), ens converteix en presoners de la primera escena a l’última, com un cercle que acaba enfonsant-nos, fent-nos espectadors de la misèria moral de l’existència. La pregunta segueix sent la mateixa: fins on som capaços d’arribar? Quin és el nostre límit? Hugh Jackman, anihilat per una fe malaltissa i obstinada, esdevé la peça clau d’aquest díptic sobre la moralitat que és Incendies i Prisoners, reforçada amb les grans interpretacions de Jake Gyllenhaal Paul Dano. Tant se val el déu, el perquè i la cosa. Tant se val quins dogmes tinguis quan el que vols supera la lògica de qualsevol creença i et connecta amb l’animalitat i amb l’instint de ser. Sense caure en l’anècdota sensibloide, Villeneuve remou l’espectador a través d’un infern íntim i opressiu que s’apodera de dues famílies quan les seves filles petites són segrestades. Amb El silenci dels anyells (Ridley Scoot, 1991) o Zodiac (David Fincher, 2007) en ment, Prisoners va més enllà d’estereotips de gènere i esdevé el primer pla d’aquest horror, sense fissures, sense girs pantagruèlics, translúcida i misteriosa alhora, tot un prodigi de saber fer bon cinema a través de la cruesa i la magnitud d’una tragèdia humana íntima.