Nebraska és un estat. Desangelat –diuen–, fred com cantava the Boss, i en blanc i negre. Amb vides trencades i avis d’enginy que punxa, amb fills sapastres i famílies despreciables, amb incapacitats emocionals i amb misèries mundanes. Nebraska és el lloc que surt als mapes i ningú mira, a mig camí entre la comèdia de gag agredolç, el drama contundent i la tristor de saber que la vida és tan extraordinària com ordinari el fet de saber que les coses es marceixen. Nebraska és un meravellós equilibri entre allò que voldríem acaronar mentre patim, sanglotem i ens veiem al mirall. Nebraska és el manual del bon cinema que Alexander Payne ha edificat pel·lícula a pel·lícula. Tan universal, previsible i normal com necessari. Nebraska és una bogeria i és una caiguda. I, també, és el cop perfecte que no fa mal, però que et deixa absolutament K.O.