Hipnòtica, precisa, emocional, virtuosa, capaç de passar del drama a la comèdia amb una fluïdesa que fa que el trànsit sigui imperceptible. Així és la Jasmine que interpreta Cate Blanchett, l’element central que fa moure tot l’engranatge d’una pel·lícula excel·lent, l’altaveu on la resta de coses s’amplifiquen fins arribar a ser memorables, el mirall on l’autor sap vessar tots els dilemes ètics i morals que el discurs li permet. De diàlegs àgils i inspirats, amb una sofisticació revisitadament genuïna i amb una bona –i esfilagarsada– estructura de guió, Blue Jasmine aconsegueix allò que les últimes obres de Woody Allen no havien pogut aconseguir: una genialitat sotinguda. Des dels títols de crèdit fins a la fi, com si fos un artefacte ideal –i addictiu– a través del qual Blanchett pot explorar diverses argúcies interpretatives, explotar com mai abans ho havia fet i irradiar una moralitat truculenta, plena d’estelles i de troballes que alimenten el bon camí de la pel·lícula. Tan sòlida i discursiva com Match Point (2005), Blue Jasmine traspassa l’anècdota escumosa i agafa lloc, quan ja no se l’esperava, entre les grans obres d’un dels talents més interessants i perdurables del Hollywood que encara vol dir coses.