Era l’any 1991. J.F.K. (“J.F.K.: Caso abierto”, d’Oliver Stone) suposava la meva primera immersió conscient –de la mà de la ficció documental– en un món de gegants ocults, de grans trames supragovernamentals i de corredisses per tal d’escapar dels designis que tracen uns pocs –i poderosos– privilegiats. La mort de Kennedy a Dallas, en portada aquest darrer mes de novembre per la commemoració del cinquantè aniversari del succés, és la gran icona mediàtica de la fascinació conspirativa. Sis anys més tard, Conspiracy Theory (“Conspiración”, de Richard Donner) ficcionava una història d’alta paranoia amb trama enrevessada, de consum ràpid i de ritme frenètic. Encara sense saber res de clubs com el Bilderberg –que ocuparien la primera plana informativa pocs anys després–, la pel·lícula mostrava un Mel Gibson fent de taxista excèntric amb mania persecutòria i una Julia Roberts fent de Julia Roberts. El resultat era excitant i efectiu, un entrentingut artefacte on l’inesgotable Donner mostra que sap aconseguir que l’espectador no s’avorreixi. Confesso que l’espurna de J.F.K. i, sobretot, el visionat més tardà de Conspiracy Theory van acabar esdevenint una notable benvinguda a l’univers de la paranoia plaent i addictiva, indispensable en l’oci del segle XXI.
Des d’aquell llunyà 1997, la col·lecció de conspiracions i el retrat que se’n fa només ha anat augmentant de manera exponencial, creant una necessitat en el consum d’informació. Ens vigilen, ens busquen, mouen tots els fils i no ens n’adonem. Paradoxalment, aquesta necessitat de consum informatiu ha fet que ni tan sols haguem de necessitar que la informació sigui real. Al llarg d’aquest temps, hem gaudit de ficcions que feien que el seu aliment fos la devoció per la conspiració argumental, essent-ne els misteris més-enllà-de-la-pròpia-sèrie de Lost el seu exponent més reeixit i perdurable. D’altres fenòmens audiovisuals, allunyats d’un entreteniment stricto sensu, han alimentat la nostra necessitat de trobar respostes a través dels mecanismes de la conspiració global. La propagació via internet de la primera part de Zeitgeist, seguida de dues parts més, ha posat a l’ordre del dia tota mena de films, ficcions, pastitxos documentals, mockumentaries i altres objectes audiovisuals sobre el tema: res és el que sembla,però tenim les claus per comprendre-ho (si obrim bé els ulls).
La voràgine especulativa a partir de l’11-S n’ha augmentat la posició fins a fer-ne part central de l’oci informatiu del nou segle. Com a grans clàssics precedents, caldria anotar tota la literatura sobre l’Àrea 51 de Roswell de l’any 1947 o el gran tema de la cursa espacial: realment Armstrong va trepitjar la Lluna? I aquí és on Room 237 (Rodney Ascher, 2012) mereix un comentari, per esplèndida, per malaltissa i per addictiva. Un regal absolut per a tots els conpiroparanoics presents a la sala. El film estudia, amb gran deteniment recreatiu, tot allò ocult en la narració de The Shining (“La Resplendor”, Stanley Kubrick, 1980). I el resultat no pot ser més eloqüent: una visió flipada de totes les teories ocultes sobre què volia explicar en realitat el director. Dit d’altra manera: per fi algú es molesta, de veritat, pel subtext i fa que esdevingui l’absolut protagonista de la funció. I tant se val si tot és una corrua de deliris increïbles.
L’obsessió fan pels detalls ens pot portar a veure com, inequívocament, Kubrick parla de l’holocaust nazi, de l’ànima dels indis americans o de la veritat sobre l’arribada a la Lluna, ficcionada i falsificada per ell mateix en un estudi cinematogràfic i amb la connivència de la NASA. En pantalla, dobles plans que expliquen la història de manera inversa, profunditats de camp reveladores i laberints intricats. Això és el cinema, la meravella d’allò que perdura i ens fa pensar-hi. I aquest n’és el prodigi de la gran ironia de fer passar bou per bèstia grossa. Room 237 és, al capdavall, un miraculós homenatge a l’obra d’Stanley Kubrick i, per extensió, un homenatge a tot el cinema, a l’amor per veure –i reveure– pel·lícules, per pensar-les, per gaudir-les i per deixar que ens acompanyin al llarg dels anys. Al cap, a taula, al llit, als dits, a la memòria. Conspirar per poder gaudir de la ficció en què s’ha convertit la nostra vida.