No és pas casual que els poemes de Jordi Valls sempre acabin funcionant, tal com funcionen a Mal i a tots els seus llibres. No ho és, perquè Jordi Valls és autor i, alhora, és un lector vívid que sap encaixar les peces d’allò dit amb allò que batega. Perquè els seus poemes són en aquest traç de vida que es mou en l’abisme. Això és Mal, un llibre que certifica la vitalitat d’allò dit des de l’aprehensió lectora d’un autor que respecta el lector, “Amb tu, tot és possible”, des del gaudi de llegir i de jugar, de mastegar i de capbussar-se: “(…) Acosta-t’hi, / que a l’altra banda del paper hi ha silenci, / i en arribar a la teva orella traspassa / el lleu brogit de la sordesa”. I així, amb una invocació, comença Mal, el desè llibre de Jordi Valls, fill de les revelacions que ja germinaven amb contundència a Violència gratuïta (2006) –de nou, la força i el poder de causar dolor–, que feien bandera d’una ironia agra a Ni un pam de net al tancat dels ànecs (2011) i que explosionaven amb la potència descarada d’Última oda a Barcelona (2008), coescrit amb Lluís Calvo i tot un monument a l’exclusió de l’objecte poètic des d’un discurs fet als marges. Amb el bagatge de totes aquestes inquietuds, Jordi Valls ens proposa una encertada dissecció d’allò que carrega de sentit el poema i que és part indissociable de l’experiència viscuda.
Pulcre i eminentment referencial, Mal és dividit en quatre parts. La primera, ‘Aigües fosques’, poetitza la involució. El segle XX serà recordat per la gran revolució de la tècnica i de la comunicació, però també per una profunda regressió de la moral. Som a l’abisme, “Cada cop que m’aboco, m’hi llançaria / broc avall per atrapar l’ull profund / d’on vaig sortir”, i l’enderroc que farà desaparèixer els bons designis és a punt: “Això s’acaba, noi, la festa grossa ve ara”. A la segona part, ‘Summa Artis’, Jordi Valls implica el lector amb poemes que sorgeixen a partir de la recepció d’obres d’art i que inclouen la possibilitat d’interactuar mitjançant un codi QR. No és sobrer, ni casual. El diàleg, directe amb les obres i el lloc on són físicament, permet ser part del sentit primigeni de l’art: el de la comprensió de la motivació de l’autor, de l’intentar trobar-hi alguna utilitat transcendent. I d’entendre, al mateix temps, que la poesia és penitència, tal com ho és la pintura, i que l’autor sempre ens exposa la pitjor part d’aquest abisme on ens entestem a viure: “La presència de l’oasi / dins l’abisme i la lluentor del primer símbol / on la utilitat pren la forma abans que el desig”.
La tercera part, ‘El pare d’Euclides’, és el vigor d’un cop de puny. Formada per tres poemes llargs i un de curt, “El pare d’Euclides, “La batalla de l’Ebre”, “La caiguda de la Unió Soviètica” i “La pedra és una flama”, mostra una lírica de pes reflexiu i de contundència crítica que l’ajuda a dibuixar un arc entre l’ara mateix i els fets que han ajudat a fer-lo: l’antiguitat clàssica, la guerra civil i la fi de la gran Europa. La quarta part, ‘Irradiació des del forat’, culmina la idea que neix des del primer vers. El camí i els límits, la cruïlla i allò que es perd mentre decideixes, “Sovint el guany ha estat magre, / però l’heura cobreix els murs de pedra / i les ferides van cicatritzant-se / amb sal i aigua. No tornarem a caure”. La grandesa d’aquest Mal és que una gran idea el recorre: la perdició, és el no voler-se veure, l’entendre’s, el fugir, l’enfrontar-se als vicis inherents de la humanitat. També és acceptar el designi dels temps i lluitar per no defallir en la involució de les grans conquestes del segle XX. “Calen moltes vides per resoldre / els enunciats, i aquesta remor / de perill ve del dia abans / de néixer. La perceps entre els marges, / intranquil de no entendre la ruta”. També escriure és aquest camí per l’abisme, creure’s autor i ser fidel lector de la memòria: “Vés i proclama la passió on l’èxit no compta”, sense oblidar que l’èxit és part, també, d’aquest gran Mal que batega a l’abisme dels versos.
“Mal”, Jordi Valls. Meteora. 2013