L’arribada a una nova casa, just abans del curs escolar, és l’avantsala del xoc d’una fragilitat i d’una pròpia consciència: Laure té una identitat que vol reafirmar-se en plena preadolescència, just quan tot és encara en plena construcció; i Mickäel és aquella part invisible de Laure que esdevé cada vegada més persistent. Arribada de nou al barri, davant dels nous companys de jocs, Mickäel és l’únic cos visible i aquesta lluita soterrada és la divisa que mou un món que encara no pot comprendre el canvi, imparable. Tomboy, el segon llargmetratge de Céline Sciamma, dissecciona el desconcert d’una manera elegant, pulcra i respectuosa, amb una mirada que defuig l’enfrontament impúdic, que no jutja i que sap mostrar la inquietud del cos que es fa gran en l’època més convulsa. Un atordiment que és exposat a través del silenci, del saber-se observar i d’una interpretació colpidora, tendra i mesurada de Zoé Héran, dreta davant del mirall, madura en la presència d’un desig que esclata.