Quan John Lennon va escriure Strawberry fields forever, l’Espanya de la dictadura encara vivia en una cortina d’obscuritat, sense psicodèlies ni viatges al·lucinants, però amb tones de records abraçant una infantesa, tan prima i coartada com també feliç. Aquella cançó va suposar l’evocació d’un món de somnis que romania dins un bagul poruc, fet il·lusió en el rostre de Javier Cámara, esplèndid, a Vivir es fácil con los ojos cerrados. El viatge fa una transició de la realitat a la hiperventilació del somni feliç, del record al mite on ressonen tots els ecos d’una cançó immortal. D’aquella obra, David Trueba en manlleva el primer vers i la vindicació del món del passat, en una renúncia amarga a abandonar la infantesa. Seriosa i dramàtica, la pel·lícula aconsegueix dotar d’un llarg somriure una història trista, perquè només així, trist, pot ser l’avenç dels dies. I deixa un llegat que sobreviu a l’academicisme i a la pulcritud del narrador: que els somnis poden ser reals si vius amb ganes de meravellar-te, que la felicitat necessita la passió, que cal saber gaudir. Com si el tríptic entre Penny Lane, l’Strawberry Field i el set de rodatge on es troba el “capità” Lennon fos un testament que t’empeny a plorar mentre dibuixes un somriure a la nostàlgia de cada dia i a la glòria perduda dels 60.