Quique Peinado reuneix en el seu hit “Futbolistas de izquierdas” –llegiu-lo, que val molt la pena– un recull d’esportistes de la pilota que es confessen –o que professen uns actes, sense fer-ne bandera– obertament “progres”. Com si això fos estrany, perquè, de fet, ho és. La nostra societat estigmatitza els futbolistes com a éssers sense criteri ni determinació política, éssers buits de tot raonament filantròpic i/o intel·lectual. Com a gent sense conversa, ni bon gust, ni afició per tenir criteri sobre les coses belles que ofereix la vida (bones pel·lis, bons llibres, grans exposicions, etc.), la qual cosa els determina com a éssers superficials i “de dretes” o, en el millor dels casos, ignorants apolítics. Si Peinado demostra que, evidentment, no tot és aixi i que el tòpic és un tòpic, Milius(Zak Knutson, Joey Figueroa, 2013) aprofundeix en la qüestió a través d’un personatge genial i inclassificable, que sorgeix d’una situació similar, però emmarcada en un plantejament invers: pot un artista ser de dretes?
El món de l’art –cinema, literatura, pintura, i altres foteses autoindulgents– és un món eminentment ubicat a l’esquerra de l’esquerra, on –a diferència del món del futbol– ser de dretes et converteix en un rara avis no gaire ben vist. La caricatura –enverinada percavernes de qualsevol procedència– estigmatitza aquesta ideologia gremial i en fa un tòpic insuls. I ser artista i de dretes és considerat un oxímoron. L’etiqueta –com ens agrada etiquetar, oi?– cau com una llosa, perquè el món dels artistes és un món que foragita els conservadors reaccionaris. A Catalunya tenim alguns exemples notoris de primeres espases a les quals se’ls ha penjat la medalla –potser merescuda– de no ser prou “progres”, diguem-ne, i que han hagut –i hauran– de conviure amb un prejudici moral que en determina l’obra. Josep Pla i Eugeni d’Ors, per dir-ne només dos exemples, els dos situats a la punta de l’iceberg de la “llista negra”. O a Castella, per dir-ne només un, el cas de “l’altre” Machado, Manuel, vilipendiat fins a ensorrar-lo al llot. Un dilema que ens fa prejutjar l’element fonamental, l’obra, amb independència d’altres factors.
El visionat de Milius planteja, en aquest sentit, un sacseig força interessant a la línia de flotació de les conviccions. El documental, que repassa la vida artística i el geni de John Milius, ens descriu una figura cabdal de la nova generació de cineastes americans de finals del setanta. Una figura que acaba arraconada i sotmesa a l’ostracisme per l’etiqueta avassalladora de ser “un artista de dretes”. El pecat, haver rodat una pel·lícula com Red Dawn (Amanecer Rojo, 1984). De res serveix ser l’autor dels diàlegs de Dirty Harry (Harry el Sucio, 1971), d’haver escrit el guió d’Apocalypse Now(Francis Ford Coppola, 1979) o de ser el conseller i amic d’Steven Spielberg, George Lucas o Martin Scorsese. “Era el millor de la nostra promoció”, afirmen tots ells, amb admiració i respecte per un cineasta prodigiós. Però Milius fuma cigars cars, li agrada el luxe, les dones i el soroll dels motors, va a la seva (el “radical d’esquerres” Oliver Stone el definiex com un “anarquista zen”) i tot això –i que sigui membre del club del rifle– el fa una figura expulsada per l’stablishment ideològic. Narrat amb una admirable perícia per Knutson i Figueroa, val la pena submergir-se en aquest thriller, addictiu i frenètic, que ens deixa atònits amb girs inesperats i un guió perfecte. El documental és un prodigiós perfil d’un gran personatge, però també d’una manera de fer i d’entendre el cinema. I de fer i d’entedre l’art com una xarxa de relacions, dites, etiquetes i grupuscles que poden ensorrar o idealitzar un nom en un obrir i tancar d’ulls. Així és la “indústria”, i així funciona el món de l’art. Preneu-ne bona nota