Diguem-ho d’entrada: el darrer disc d’Els Pets és bo. Una obra que marca una evolució intel·ligent i lògica entre el so que va saber donar Brad Jones –productor de 4 discs i artífex d’un so que emparentava el grup amb algunes de les propostes més interessants del pop melòdic de guitarres– i el nou so de Refree, en Raül Fernández, tot un motor en la revolució que marca aquesta nova etapa. És un fet: L’àrea petita esdevé una baula tan important com ho va ser, al seu dia, Sol (1999), la primera confirmació que la cosa anava de debò, malgrat les rèmores d’un nom, d’un context i d’una premsa que els ignorava. També és, en certa mesura, un disc al nivell i estat de gràcia d”Agost’ (2004) o a la mateixa alçada de so fresc i consciència autoral de Respira (2001). Si Brad Jones va saber fer que Els Pets sonessin igual –o millor– que els americans Cotton Mather, Refree ha aconseguit que cada cançó tingui un coherència en ella mateixa, amb pinzellades per on passegen els Wilco de Summerteeth o els coixins de veus dels Beach Boys.
A banda de tot això, la veritable grandesa de L’àrea petita és en la seva concisió, ja que és un disc que esdevé l’expressió màxima d’allò que són, en essència, Els Pets: un grup obert de mires, de gran paladar melòman, de tacte indie, de saviesa espontània i delicada, de mirada atent a tot allò que sona i es belluga, de referents que no s’oculten i d’esclats que mantenen la fam de ser. Un grup que és madur sense perdre la frescor d’haver estat molt jove. I no cal dir que això ajuda a fer bé la feina de defensar-lo en directe. I, com al disc, quan s’apaguen els llums del Teatre Auditori de Granollers, entre expectació i certa emoció latent, sonen els arpegis de Ja no ploro. La comunió és un fet, i encara tot és per fer-se.
Els Pets, com a casa i amb el públic entregat
Seguint l’ordre del disc, segueix L’àrea petita, ara ja amb la presència de Joan Reig a la bateria. El primer esclat el produeix Tres, una història d’amor triangular que fa aixecar la platea per primer cop. Un tall de síndria fa de preludi a El que val la pena de veritat, amb la primera coreografia –no en serà pas l’última– per gentilesa d’un públic totalment entregat. Lluís Gavaldà se sent a camp propi, juga a casa i el públic agraeix aquesta predisposició a oferir-se. Bona prova n’és la Gavina, asseguda a primera fila, que puja a l’escenari i confessa que veure la sala des d’allà dalt “realment acollona”. Tot seguit, a l’esplèndida Calaixos que no obriré, Gavaldà baixa de l’escenari per ballar amb la Marina, que celebra un aniversari que no oblidarà mai.
Del piano passem al guitarreig frenètic de Sembla estrany, que dóna pas a La vida és bonica, amb un Gavaldà agraït de la resposta que li han donat els fans després d’haver posposat l’inici de gira per problemes de salut. I la cançó porta un moment d’emoció a flor de pell amb el primer solo de Joan-Pau Chaves, que fa lliscar els dits i que ja és part de la identitat sonora d’aquest grup de mil vides. I de Chaves a Reig, l’altra gran meitat de l’ànima d’Els Pets, que és presentat abans de cantar Reprenc el vol, una cançó amb ecos de ritmes tribals que sona, indiscutiblement, a ell, a Joan Reig.
Cançons que commocionen i que fan ballar
Continuarà el repertori una d’aquelles cançons que justifiquen un disc, La colla, seguida del que serà el proper single de L’àrea petita, Blue Tack, una de les cançons del disc que millor han rebut els seguidors del grup. Fa un minut, A preu fet i l’èxtasi redemptor de Millor donen pas al final d’una primera part on sonaran Bombolles –amb una pluja de bombolles que cauen del sostre–, una potent La solució i la ràbia melòmana de Soroll. La pausa d’aquest primer simulacre de fi porta, encara, un dels moments de la nit, quan Gavaldà interpreta Com anar al cel i tornar amb la decisió de saber-se icònic i capaç de commocionar bona part dels assistents amb una cançó rodona, íntima i emocionalment èpica.
I ara sí. Sona S’ha acabat (sense que passin els anys ni es notin les arrugues) i XL. Una nova pausa fa que en Gavaldà –després d’alguns crits que rememoren allò de “Gavaldà president, Catalunya independent”– convidi a l’escenari un dels nois que li han cedit un lloc a taula per veure el Barça-Madrid, acompanyat del seu fill petit. Junts canten Me’n vaig. Públic i grup, una història mútua d’agraïment. I l’anunci del final es fa ben cert, no sense abans deixar una engruna del gran èxit que és Bon Dia, que fa que els ànims s’acabin d’esverar i que la sensació sigui la d’haver viscut un concert que ha valgut la pena. Amb una victòria aclaparadora de com saber-se fer gran.