Dissabte, 12 d’octubre, molt poc abans de les 00:00 d’una jornada de retards i de passejada zombi, de friquisme atribolat i de jungles. Per sort dels soferts espectadors que ja han patit la dosi selvàtica matinera, la frondositat del paisatge amazònic sembla que no decebrà ningú. Sitges adora Eli Roth, i ell correspon a la cita amb un entusiasme a prova de matxets. The Green Inferno promet canibalisme i emocions a ritme de tsunami, i tots els elements indiquen que l’ona expansiva serà d’impacte inusitat. A l’escenari, el propi Roth i Lorenza Izzo fan d’aperitiu al gran àpat macabre. Ressonen els aplaudiments i, tot seguit, comença el show. Com a protagonistes, uns activistes naïfs de Nova York que es mouen a cop de twitter i que hauran d’enfrontar-se a una tribu caníbal del Perú que actua per instint gràcies a un software que té milers d’anys d’existència. Aplaudiments. Una presentació de personatges i de situació més que correcta desemboca en la millor part del film: l’accident d’avió i l’escena on la tribu es cruspeix, de viu en viu i ull a ull, la primera víctima. Molts aplaudiments. Antològic. A partir d’aquí, l’impensable: s’apodera del nostre Eli Roth un altre Eli Roth previsible i conservador. Un Eli Roth que oblida el desvergonyiment, que resulta tímid, que no arrisca fins a les darreres conseqüències. I l’aplaudiment s’esmorteeix. Perquè no hi ha res pitjor que viure amb la mel als llavis i sentir-se insatisfet.