Hirokazu Kore-eda té el poder de la commoció. Ho demostra la contundència d’una filmografia que sempre és capaç d’atrapar-nos, ja sigui amb l’estremidora història de Nadie sabe (2004), amb la parabòlica festa d’aniversari d’Still Walking (2008) o amb el trasbals mesurat que provoca Kiseki (2011), totes elles amb la família com a neguit omnipresent. Sense moure’s d’aquest univers, i potser sense la frescor amb què va impregnar d’innovació la seva mirada, Like father, like son torna a furgar en els recòndits foscants de les relacions paternofilials. L’excusa és l’error que provoca l’intercanvi de dos nens a l’hospital on neixen, una revelació que farà trontollar tot el món que han intentat bastir les dues famílies, totalment contraposades. Sis anys després, amb la descoberta en viu, Kore-eda planteja a l’espectador el dilema de preguntar-se què és més important, si la genètica o l’educació, si els llaços afectius establerts a base d’una convivència o el pes de la sang que corre per les venes.
Amb aquest punt de partida, el director japonès torna a fer el miracle d’encertar-la, amb el risc d’haver-se d’allunyar del to que havia injectat als seus films anteriors. Però, lluny del fulletó barat que podria ser, la història es manté, de principi a final, deliciosa, tendra i divertida, sostinguda amb el subratllat, gairebé invisible, de les notes d’un piano per on passegen Beethoven i Bach. Després de tot un espasme emocional de tensa contenció, Like father, like son acaba sent una petita joia que traspassa prejudicis mentre la càmera es posa al nivell dels dilemes d’un nen. La universalitat d’aquest moment de dubte fa que Kore-eda se senti còmode en el quadre, en un tema que domina a la perfecció i que sap fer intrigant a través de la vitalitat d’uns nens meravellats que, en el fons, tenen por d’un món en construcció. Perquè la soledat fa por, perquè el futur fa por. Perquè tots ho sabem, això.
Estructurat de manera brillant, amb un ritme molt ben planificat, tot allò que passa succeeix sense dilació, però sense sobresalts. Consistència, rigor fílmic i uns escenaris imprescindibles i extremadament simples fan possible aquest retrat tan íntim de la infantesa. Vet-ho aquí el gust expressiu del film: la senzillesa aclaparadora que sap furgar en els abismes més profunds de la família. Res de tòpic insuls, res de nervi, res d’obvietats mastegades. Però tot de fàcil digestió. Una peça minúscula que se sap gran gràcies, en part, també a uns actors sublims. Kore-eda ho ha tornat a fer. Like father, like son ho és: una pel·lícula que sap com arribar al públic sense caure en la gasiveria del cinema lacrimògen. Sense defallir, sense renunciar a ser cinema pur, amb preguntes, amb sacseig i amb la felicitat de no saber si ets realment feliç. Sense explicar res que no calgui: perquè tots hem estat nens i perquè vivim, encara, envoltats de dubtes.