Las brujas de Zugarramurdi

El cinema d’Álex de la Iglesia és en si mateix un compendi de virtuts desmesurades i de defectes arrauxats. La barreja d’aquestes dues pulsions és el que fa gran i també criticable tota la seva filmografia, perquè la bogeria, l’explosió i l’entrega límit no deixa mai ningú indiferent. Deutora d’un munt de referències, Las Brujas de Zugarramurdi és un homenatge sense concessions a una manera de viure el cinema, entès com a gran entreteniment irracional i presentat com un enorme pastitx ple d’aclucades d’ull a clàssics dels 80 (el nen emplomallat a l’estil Indiana Jones i El Temple Maleït o el món Goonie amb monstre captiu), ple també d’autoreferències (el revers d’El día de la bestia, l’escala de veïns de La Comunidad i, més que mai, amb la desbarrada defectuosa d’Acción Mutante) o una història que estableix un diàleg que l’emparenta amb pel·lícules com Abierto hasta al amanecer (Robert Rodríguez, 1995), amb la qual comparteix robatori inicial, fugida i casa d’acollida amb efectes sobrenaturals. I amb la qual també comparteix una segona part que no és a l’alçada d’una primera totalment fulgurant. Però que la boira no faci perdre de vista la grandesa: pocs cineastes hi ha a l’estat espanyol capaços d’arriscar tant (i tan bé) com ho fa De la Iglesia. Perquè el cinema és com la vida, sí, però pocs cineastes entenen que la seva figuració sempre ultrapassa qualsevol límit d’allò comprensible. Això fa indispensable una mirada com aquesta: que colpegi, que arrisqui i que sigui capaç de fer una mixtura digerible amb la cultura popular més tronada, el frikisme exacerbat, la passió pel cel·luloide i la història simbòlica d’una Espanya negra i supersticiosa.