És difícil trobar punts febles en un relat que explica una història tan cruel i commovedora com la de Who is Dayani Cristal? (Mark Silver, 2012). La trobada d’un cos sense nom al desert d’Arizona provoca l’assumpció terrible d’una realitat invisible, tan invisible com ho són els noms dels centenars d’immigrants il·legals que creuen la frontera per abraçar una vida millor. Però el documental que produeix Gael García Bernal, tot i ser un retrat carregat de bones intencions, es perd en una indulgència hagiogràfica partidària dels bons i dels dolents, atiada per una veu en off excessivament subratlladora i pesarosa. Com si el cos sense nom que porta tatuat l’enigmàtic Dayani Cristal esdevingui la vida d’un màrtir que sobrepassa judicis de valor objectius. De ben segur que la pel·lícula tindrà una acollida excel·lent. Però pensem en el procediment de l’engany fet dogma: que una realitat tràgica i denunciable no ens despisti en el propòsti de ser realment profunds, incisius i allunyats del pamflet populista del somni trencat dels bons homes.