D’atmosfera elegant i pètria, Marina de Van s’esforça en crear una pel·lícula fosca que pugui transmetre angoixa psicològica. Niamh té onze anys i ha de superar la pèrdua de la seva família en una massacre perpetrada a casa seva, davant dels propis ulls, sense poder-hi fer res. En cinc minuts diu adéu a pares i germà. Així comença Dark Touch, amb un magnicidi, amb el fora de càmera inquietant d’un assetjament, amb la mort d’efectes i previsions paranormals, amb una consciència que es revela massa poderosa, amb els ulls inquiets d’una nena plena de traumes, de pors i de desig reprimit. Però l’esforç resulta totalment inútil, perquè Dark Touch mai no és capaç de ser lluny d’aquell lloc comú tan fàcil, ni tampoc de l’estereotip de preadolescent maltractada que acaba consumida pel trauma. I així passa tota una pel·lícula, esperant el final feliç de veure qualsevol personatge de la mateixa envoltat en flames.