El duet que comanda Quartet (Dustin Hoffman, 2013) té noms i cognoms: Ronald Harwood, dramaturg d’èxit i guionista, al servei de la causa del factòtum Dustin Hoffman, director debutant i actor de gràcia pretèrita. Una unió que no fa cap pas en fals, refermada en uns elements que no distorsionen la proposta de fer un cinema amable i que pugui arribar a emocionar, encara que sigui de biaix. Una història sense alts ni baixos, de línia simple, que recrea les misèries de la vellesa en una impossible residència per a cantants d’òpera i músics retirats. Potser Quartet juga cartes conservadores, però aposta a mà guanyadora. Un dels millors encerts és, sens dubte, que cap dels dos prohoms d’aquesta associació entre Hoffman i Harwood vulgui estirar el braç més que la màniga: ni furgar en el dolor de la pèrdua, ni lamentar-se del pas del temps, ni la banalització superficial de la broma per la broma. Cinema amb gust d’optimisme, fet per a paladars de finesa aristocràtica. Ni passió, ni redempció. Ni excés, ni lliçons de compassió de manuals barats. Ni més, ni menys. Oh, benvolgut vell cinema sense pretensions. És hora de passar-s’ho bé.