Després de patir l’impacte emocional que provoca Like father, like son, d’Hirokazu Kore-eda, La Dune (Yossi Aviram, 2013) sembla un pàl·lid reflex del potent garbuix emocional que uneix els fils de les relacions paternofilials. Inconsistent i insubstancial, el debut d’Aviram no troba mai la manera de descabdellar una història que sembla prou suggerent com per subjectar l’espectador. Perduda en els límits de no tenir personalitat, La Dune navega entre la pulsió de l’original thriller que podria haver estat i el cinema contemplatiu que acaba contemplant-se massa sense dibuixar cap línia mestra on agafar-se. Que el misteri sigui previsible no n’és cap rèmora. Que el final quedi obert en el retop d’unes passes que no sabrem mai on van, sí. Volàtils com les dunes, aquestes passes marquen el record d’una pel·lícula que queda difuminada en uns plans bells i en una cadència ni prou lenta ni prou excitant. La Dune necessitava alçar la veu, però resta en un desert impossible, amb el silenci com a estigma.