La vida de Piscine Molitor Patel pot semblar extraordinària. De fet, ho és, com ho és la faula, com ho és l’experiència viscuda i com ho és el record de tot allò que volem recordar. Com ho és la manera d’inventar. La Vida de Pi ens planteja, des del primer minut, un dilema essencial sobre la mateixa narració. Comandada amb mestria per Ang Lee, és una peça que ens abraça sense possibilitat de fugida, que ens alerta de les meravelles del llenguatge, del cinema, de la imatge i del record. Que transcendeix des de la pell, que inventa, que somia i que imagina realitats que ens fan restar bocabadats. Pot semblar extraordinari, però Piscine som tots: nàufrags i, alhora, narradors. Perquè no hi ha mentida en el seu relat, de cap de les maneres; perquè la tria no pertany a ell, sinó a l’espai comú on guardem les creences i les pròpies certeses. Més enllà de la pàtina moralitzadora que alguns voldran llegir, del tot insubstancial i secundària pel que fa a l’artefacte, Ang Leedemostra que el cinema encara pot ser l’art més gran de tots els arts que es fan i es desfan, i que les mentides són, per ventura dels déus, l’única veritat possible en un món fet de meravelles, de miracles i de ganes d’explicar-ho.