“Em resigno a viure el present”, li diu, en una de les seves primeres trobades, Edwin Honig al seu cosí, el documentalista Alan Berliner. A partir d’aquí, no hi ha marxa enrere i el record és un mer espectador al·lucinat de la vida que fuig, de l’obra i del trajecte vital que s’esmicola. Deixem-ho clar, d’entrada. First Cousin Once Removed (Alan Berliner, 2012) és una obra mestra, una de les més profundes pulsions que han sacsejat el cinema en aquests darrers anys. Oblideu que és un documental, oblideu que fa mal. Són 78 minuts de commoció i de prodigi, la mostra més pura d’allò que hauria de ser una bona pel·lícula. És un artefacte consistent de principi a fi que es qüestiona –en cada diàleg, en cada fotograma, en cada canvi de pla– les grandeses i misèries del món sencer, però que ho fa des de l’essència, sense renunciar a la més profunda intimitat. És un artefacte que ha de remoure com a condició sine qua non, que ha d’estimular els sentits i el pensament de manera profunda. És un artefacte que sap trobar el muntatge necessari, no pas el millor. Una pel·lícula que sap estimar i prendre distància i que, amb emoció i respecte, explica la desfeta d’Edwin Honig, un poeta amb Alzheimer que s’exposa a càmera i que, inconscientment, també exposa una fuita dolorosa. El retrat que en fa Berliner és el millor homenatge possible. És la meravella d’apreciar, en tota la seva grandesa, l’espectre deformat d’allò que Honig va ser algun dia. Immortal, magnètic, enorme.