Després d’editar un munt de llibres de poesia i de narrativa, Ester Andorrà s’estrena com a poeta amb Afamats (LaBreu Edicions, 2013), un recull que va començar a moure engrescada per la gent que ja li coneixia la faceta d’escriptora, especialment els lectors del seu bloc. Després de rellegir, de retocar i de purgar, el llibre apareix aquest 2013 a la col·lecció Alabatre amb les evocadores il·lustracions de Núria Miret. El resultat, un llibre concís i obert a lectures diverses. Uns versos que es viuen com a dietari visceral d’una poesia que vol seduir lectors i, també, mirades.
“No m’agrada haver de donar la cara, ni la veu, als recitals. Però sí que m’agrada el feedback dels lectors”, confessa Ester Andorrà, d’entrada. Potser és per aquestes ganes de compartir-se, d’establir lligams, de viure al complet l’experiència de ser lectora i escriptora, que Afamats (LaBreu Edicions, 2013) esdevé el contrapunt perfecte dels Dorments, la seva parella de ball en forma de recull de poesia, encara inèdit. “Els Afamats són els insatisfets, el testimoni poètic del trencament de les expectatives vitals d’una generació molt hedonista que es troba patacades per totes bandes”. Però, el fet de ser Afamats suggereix altres coses, sobretot unes ganes de saciar-se, “gent amb fama de devorar homes i dones”. Els Dorments, en canvi, són els anestesiats, “la part que més es conforma amb la vida que els toca”.
Link: Afamats, el dietari de poesia visceral d’Ester Andorrà
L’actitud visceral dels afamats és el que dóna sentit a cada mot del llibre, escrit “sota un estat d’ànim d’atordiment vital”, com confessa l’autora. Però els poemes sempre avancen, llisquen i es senten vius en aquesta exposició de realitats crues: “ens cal ser genets” i tenir “vides vives”, com el mateix procés de construcció d’un llibre que ha sabut transformar-se de la mateixa manera que ho feia la seva existència. Des de l’any 2007, Afamats anava “obrint-se i tancant-se”, fins que agafa la forma definitiva a finals de l’any passat. Després de rellegir, de retallar i d’anar essencialitzant el vers, el gust que deixa la primera lectura és realment addictiu. En vols més, perquè endevines que tot aquest enfilall d’anotacions configuren una imatge completa, molt més gran que la del microscopi que t’ofereix el vers: la d’un dietari líric fet de pauses, de frases curtes, d’idees que esclaten i que estiren el descobriment d’una paraula en forma d’ham. Un dietari fet d’incisions que deixen marca en cada lletra anotada (“transcric frases / i se’ns para el cor”).
La seducció de la descripció íntima
“La poesia em pot arribar a trasbalsar. Visc la poesia físicament”. Llegir i escriure com a experiències realment viscerals, tal com confessa la mateixa Ester Andorrà. Per això afamats és així, terriblement plaent i fantàsticament dolorós, els punts d’una cicatriu que es van unint mentre es va llegint. I que mai no cauteritza del tot (“dessagnar-se és agradable. / ja saps: perpetuar / furgant en ferides”), imatge dels fonaments d’un llibre viu, tal com ho és el batec que se sent, com ho és el fet de tenir fam(“rosegar-te i no saber / ben bé per què”), com ho és caminar i avançar a batzegades mentre el rastre es desfà a l’arena d’algun record privat (“estordida, avui et gires, / demà em mires, potser / em penses. a l’alba em nedo, / amb una batalla nova desenredo / el nostre anòmal deambular”). I l’escenari es fa poètica. Com si s’estiressin a una cala, les idees apareixen nues, despullades de tot, com cossos amb gust de mar als dits. De fet, la vivesa que traspassa cada poema fa que el llibre dibuixi un decorat amb platja, sorra, pell i gotes de suor. No només perquè el vers ho anuncia (“ens perd l’estètica / i un cert gust / pels cabells salats”), sinó perquè la fugacitat dels dies feliços a ple sol esdevé un motor dramàtic, un marc perfecte on encabir una poètica pròpia, una identitat que tria una manera singular d’ordir els versos i una manera gens lògica de connectar paraules. Singular, també, en la manera de teixir una idea que sobrevola al llarg de tot el llibre. “Els núvols ens segueixen / i jo, només, suraria”, mentre imaginem que així hauria de ser la descripció d’aquest llibre. Ras, curt, directe (“tan lleu com el / rastre de la frase, / al baf”), genuïnament seductor i partidari de la intromissió del lector, de fer-lo partícip, de voler-lo a prop i amb la mirada encesa (“les mirades que per desenfocades / es converteixen en declaracions / d’amor. codifica això”). Com una manera de mostrar-se en públic sense pudor, però sense ensenyar cap vergonya. Perquè la poesia travessa i esdevé les raons d’aquest vitalisme. Com si cada vers fos una fotografia, un moment deturat, una imatge on només cal la imaginació per viure una escena perfecta, plena dels records que tots i cadascun de nosaltres tenim a la història personal de les coses belles: custodiar la darrera Polaroid de la història del món mostraria la revolució de les dones més belles, més reals. hi ha qui s’estavellarà mirant de custodiar els colors de la mostra que has pintat a les ungles d’esmalt. love the skin you are.