La ventruda figura de culte de Daniel Jonhston trepitja l’escenari de l’Auditori Rockdelux sense evidenciar que això que esdevindrà en breus segons —sí, això màgic que fa que hi hagi unes 3.000 persones expectants, ansioses— és un concert. Al costat del micro, una tauleta amb un repertori generós d’aigües i llaunes de Coca-cola. El mite —reviscolat gràcies al magnífic documental que és The Devil and Daniel Johnston (2005)— enceta el seu repertori amb l’acompanyament extremadament sapastre d’una banda de formació clàssica: guitarra, baix i bateria. Fascinant i terrible a parts iguals. Ell, el mite incomplet, canta —crida, esgaripa, prega— encorbat, abocat a un micròfon que esprem amb mà espasmòdica. Tremolors, varietats desafinades, samarreta de Superman i paupèrrims arranjaments sembla que vulguin deslluir el gran esdeveniment. Però no. Això és molt més que aquesta aparença esbiaixada de ‘rock d’aficionats’ amb cantant que canta com si fos el protagonista d’una pel·lícula d’Harmony Korine. Això és una missa. És l’escàpol que esquiva la vergonya aliena per edificar una genialitat. És un deixar-se fer i obrir-se sense cap mena de pudor. I és agrair-ho, saber-se viu i aguantar el turment de cada preciosa veritat que és dita en totes les melodies. I així acabar, amb True Love Will Find You In the End, fins el final, amb un desig de Nadal en ple mes de maig a Barcelona.