Quan Nils Frahm, amb trenta anys acabats de fer, trepitja l’escenari de l’Auditori —amb jersei de caputxa, amb pas tímid, mig despentinat— tot sembla contagiar-se d’una glopada d’extraordinària passió, d’emoció sense talls ni compassos. Frahm demostra des de la primera pulsió que és un dels màxims exponents de la relectura contemporània del so de conservatori, un nou adveniment que contamina la partitura clàssica amb reductes melòdics del pop, bases electròniques i tics minimalistes. I que ho fa sense renunciar al públic, un agent més en la comunió de la seva actuació. Barreja de sentiments, entranya i sensacions, totes elles colpidores en la reverberació del piano.
En poc menys d’una hora, l’actuació de Frahm commociona i dilata el temps a través d’un repiqueig de cops insistents: els dits convertits en martells melòdics que marquen la poètica marcialitat del fraseig. Frahm, sol al mig de l’escenari entre els seus dos teclats, toca com si l’ànima li vessés, com si aquesta puntual obstinació li permetés tenir la raó. A l’aparador, una llarga llista d’enregistraments sonors on destaquen dos discos imperdibles: Felt (2011) i Screws (2012), gravat després de trencar-se un dit i d’utilitzar el fet com a recurs experimental. Fractura vívida entre delays, contrapunts i fugues, amb el cos entregat totalment a l’instrument, en un balanceig introspectiu. A platea, silenci total i submissió a l’art imconmensurable d’un músic que gosa abraçar. Una revelació en forma de lletania. Un concert en forma de clàssic modern que foragita, a cops de geni, el destorb del soroll.