“Give me your loss and your sorrow”, ofereix-me la pèrdua i el teu dolor, cantava Nick Cave a Where The Wild Roses Grow. I, des del ressò de les Murders Ballads, el Primavera Sound pren consciència que això s’acaba, que la festa toca a la fi, que cal consumir-se per tornar-se a inventar. Les cames han aguantat com han pogut aquests tres dies d’estímuls provocadors, de música pels descosits, de noves referències a anotar a l’agenda de petits tresors personals. Però totes les descompressions fan vertigen.
El darrer dissabte al Fòrum clou la mostra gegantina d’un Festival de reclams diversos, de multitud de guspires, raons i assalts. A l’agenda del dia cal anotar l’actuació dels influents Dead Can Dance —amb la seva proposta de so embriagador i oníric—, la diversió malaltissa d’Hidrogenesse i les disfresses de tigre, uns freds Antònia Font que van haver de conviure amb una gengatina pilota de so entre ells i el públic, el guitarreig i coreografia de Melody’s Echo Chamber, l’ultrasoroll de My Bloody Valentine o el virtuosisme martellejant de Nils Frahm, tota una delícia. Però res d’això parla de pèrdua i de dolor com ho fan els dos concerts que comencen a anunciar el principi del final.
Poc després de quarts de dotze, Nick Cave posseeix l’escenari Heineken amb una ració d’obscura elegància i una lírica contundent. La llegenda de Cave s’allarga en un concert que entusiasma el públic a partir del gruix del seu darrer disc, Push the sky away, i d’una actitud epilèptica que el fa regirar, increpar i reptar. Poca estona després, l’escenari Primavera és a punt de viure una nova pàgina de desolació i nostàlgia amb l’actuació de Los Planetas, que esbocinen, de dalt a baix, Una semana en el motor de un autobús. Bateria, emoció i intensitat. Comença Segundo Premio i amb ella, la vetllada de comunió visceral entre públic, músics, fans i vells joves eterns. “Que vengas a explicar que todo ha terminado”, diuen, mentre la fi porta, tal dia com avui, La Copa de Europa, “desde ahora hasta el día en que me muera”. Pèrdua i dolor, temps que fuig, “give me your loss and your sorrow”. Ja ben entrada la nit, el paisatge vivent mostra el final de la batalla: piles de centenars de gots de plàstic aixafats que el vent fa dansar, cares extasiades que conviuen amb somriures eufòrics, peus que ha perdut tota sensibilitat, cames trinxades, fulletons desolats que encatifen el terra. I la certesa que aquesta fi és el preludi d’un nou començament.