Baz Luhrmann s’entesta en demostrar el furor d’una imatgeria poderosa i vitalista en cada nova pel·lícula, però la seva versió d’El Gran Gatsby d’Scott Fitzgerlad també mostra una lírica decadent i intimista, i la consciència de tenir un cor literari que va molt més enllà de la típica fanfàrria acolorida i passada de voltes a la qual ens ha tan (mal) acostumat. Inevitablement, la fórmula de Moulin Rouge (2001) sembla que vulgui apoderar-se de la primera part de la pel·lícula, convertida en una mascarada d’exageració, luxe i frívola vulgaritat de rics. Però el pes de la història entre Jay Gatsby (Leonardo DiCaprio, d’excel·lent) i Daisy (Carey Mulligan) agafa el relleu a temps fins a convertir el film en un bell retrat de la decadència moral, de l’ambició de classe, de l’amor ad aeternum, de l’obsessió per les primeres vegades i per allò que no pots tenir. Gatsby persegueix una llum verda, de la mateixa manera que Charles Foster Kane enyorava Rosebud. Flocs de neu artificial que cobreixen tot allò que s’ha perdut, com la tristor que viu als ulls del Gran Gatsby, com la piscina que veu surar la seva vida incompleta.