Óscar Aibar demostra que no té por de ser incaut o serpentejant. La seva filmografia presenta un recorregut sense rumb fix -com prova el biopic El Gran Vázquez, La máquina de bailar o Platillos volantes-, però sí una mà solvent per poder preservar la història, sigui quina sigui. Amb aquesta premissa, Aibar fa d’El Bosc una mena de faula moral sense moralines i, també, un conte fantàstic sense espetecs ni desvaris efectistes que en desmereixin el resultat final. Des de la simplesa i el desconcert, El Bosc es presenta pràcticament sempre sense fissures, ben estructurada, amb un ritme pausat que mai no decau ni s’accelera, amb un final que crea expectació sense por d’estabellar-se o de quedar-se a mig camí i amb un guió -signat pel mateix autor del conte, Albert Sànchez Piñol-, que compleix, amb bona nota, el propòsit de fer-se entretenidor i suggerent. El mèrit és ser capaç, amb aquest material explosiu, de confegir una història d’ànima doble que tant pot difressar-se de pulp rural com de costumisme marcià, amb el pòsit de la ferida purulenta d’una guerra inexplicable.