Dijous, 23 de maig, 14:00. És d’hora i el sol crema, però la gent ja desfila per aquest patchwork de la moda més inenarrable que són les immediacions del recinte del Fòrum. Val la pena observar. El catàleg és variat, tota una oda a les possibilitats infinites que ofereix el món de l’alta postura. Capaç de miracles com ara que, en el context d’un festival com el Primavera Sound, la xaroneria més increïble sigui, per art del caprici estètic, una meravella de l’art kitsch. Efectivament, tots són herois de la high class.
16:00. S’obren les portes i cada vegada hi ha més i més gent. La gespa és un recital continu: un grupet de noies en roba interior que pren el sol i amenacen amb “la mutació de la gamba”; un doble d’Elvis Costello, esprimatxat, barret fosc d’ala recta i ulleres de pasta grosses incloses; seguidors de l’american way of life de Mark Oliver Everett, és a dir: uns quants quilos de més, samarretes gastades i barbes llargues, poblades i espesses; gent disfressada de qualsevol cosa, amb un catàleg que va del barril cerveser al kimono rosa; els clàssics i inevitables bigotuts, mostra vivent de les infinites possibilitats estètiques i ètiques que conté un bon mostatxo; seguidors que aposten per la tornada del grunge, o bé que no el van deixar mai; succedanis de Patti Smith que no han pogut enterrar el revival del hipisme; llavis extremadament vermells i pantalons estampats; ah, i una bona colla de fills secrets de JR Ewing. Per uns moments penso que sóc en una novel·la de Donald Ray Pollock i que pot passar qualsevol cosa en qualsevol instant.
16:30. Recordem-ho: aquí s’hi fa música, i de la bona. Els trets que fereixen la retina i la destrossen irremeiablement el gust i les llibertats individuals són efectes col·laterals que ajuden a fer-ho tot molt més plaent. I punt.
17:00. Comença La Brigada, escenari Ray-Ban. La poca gent que hi ha gaudeix de música tranquil·la en un ambient distès. Són breus i ofereixen un tast de la seva oferta en un mercat que sembla que no és ben bé el seu. Tot seguit, sense respir, El Inquilino Comunista fa un concert enèrgic i s’agraeix. “Qué mejor hora para tocar que la hora del te?”, diuen —i reafirmen, amb fets, amb el seu directe. Definitivament la millor hora, amb el públic entregat i una promesa —o amenaça, depenent del grau de simpatia—: “hasta los sesenta mínimo”.
18:40. L’Hereu Escampa porta 6 minuts d’espectacle. Literalment: d’espectacle. Veus al límit, entrega total sense miraments, un cor obert i brutal que es dessagna al mig de l’escenari. L’orgia de greus fa retrunyir la caixa toràcica dels assistents i despentina alguns exemplars que presumeixen de laca. “Busco una explicació…!”, quin espasme, quina orgia. Potser el grup que, amb menys que ningú, sap donar més. I, a més, el públic respon corejant totes les tornades, com punyals, com talls, com pólvora que esclata.
19:10. La gent ocupa en massa els escenaris Pitchfork i Vice. La primera ocasió en què el ple comença a ser de dimensions. A l’escenari del fons comencen a tocar els Woods. Captiven, des del principi, amb els millors cartutxos, Cali in a cup al capdavant. Melodies amoroses i bastides d’un folk directe, amb apunts psicodèlics i atmosferes generoses. De l’escenari Vice cap al Ray-Ban, on Manel es guanya el Primavera Sound, malgrat tocar a la mateixa hora que un altre dels grups a seguir, Tame Impala. Al final del concert, un noi em comenta la jugada, exaltadíssim: “Sóc molt fan de Manel, però això que fan és una p*** merda. Quin set list és aquest? Que s’ho currin, home!”. Transcric literalment. Això em reafirma que la meva opinió del concert només pot seguir sent la que és. Molt bona.
21:55. De tornada al Pitchfork, la sorpresa és Jessie Ware, la diva de la nova era. Bases electròniques que subratllen i acompanyen en el viatge sonor a una gran veu i una gran presència. Un concert que té un embolcall potent i on Ware demostra una capacitat vocal excel·lent, amb aires d’antiga estrella del soul que ha sabut reinventar-se a temps. L’amanida sonora és potent i compacte: tocs de jazz, fusió d’estils amb elegància, rèmores rítmiques de la Motown i ganes de comunicar-se amb el públic.
22:40.The Postal Service confirma que és un dels plats més gustosos de la nit. L’escenari, enorme, es fa petit. Un cop comença el concert, l’espiral és indeturable. El repàs que fan al seu èxit entre èxits, Give Up, demostra que cada cançó és un prodigi de la construcció de les textures, un manual de l’èpica justa, un repertori magnètic de sons i sonoritats que fan viatjar. A l’escenari, Ben Gibbard i Jimmy Tamborello en plena forma i només 4 persones, de negre rigorós, en una paritat absoluta. L’execució perfecta i visible en tots els sentits.
00:15. Grizzly Bear impressionen, manipulen, juguen, i segueixen sent excitantment cools. Toquen i s’agraden, però saben fer agradar per igual mentre experimenten amb melodies que transiten pel pop i el folk, mentre fan plorar una guitarra distorsionada, mentre embolcallen l’auditori multitudinari amb distorsions i planetes que saben oferir discurs. Això només acaba de començar. Per endavant, Phoenix, Animal Collective, Toundra o Fuck Buttons. El ple és gairebé total, i ni el fred pot amb tota la corrua de gent que vol sentir-se mentre ressonen els ecos d’alguna música llunyana. Grizzly Bear obre la porta de tota una llarga nit per endavant, mentre sonen els teclats de Two weeks. Moment de tornar a veure el paradigma d’aquesta fauna que devora el festival amb ullals i ganes de viure “l’experiència Primavera Sound”.