Pot ser irresistible una comèdia universitària americana en ús? Pot ser-ho amb una tirallonga de cançons cantades a viva veu per un grup de teenagers amb erupcions i tòpics recreats en milers de pel·lícules del Hollywood més desgastat i predictible? Sorprenentment –amb aquestes premisses i amb un argument pel qual no donaries ni mig cèntim d’euro–, Pitch Perfect ho és, sense insinuació prèvia, sense complexos i sense pretensions rocambolesques. Ho fa amb una recepta extremadament simple, però d’encert indiscutible. Primer, amb una bona elecció de la banda sonora –el context per on avança el fil que mou la història–, una tria de cançons que acaba sent un exemple de com, amb intenció i gust, fins i tot Pitbull pot arribar a no molestar (o a, ehem, agradar). Segon, amb una gens carregosa paròdia de la història universitària amb primers amors, primeres baralles i primeres frustracions. Tercer, amb un elenc de cantaires púbers a cappella (on destaca l’equip de les Bella, amb la impertorbable Anna Kendrick al capdavant) prou heterogeni i divertit per no ser ni massa grotesc ni massa estúpid. Jason Moore ha sabut no desafinar en la seva estrena com a director de cinema, tot sigui dit. Res millor que una gran broma per demostrar que l’èxit rau en prendre-s’ho molt seriosament.